Era el 9 de març de 2018, al voltant de les 13h... { la meva lluita contra el cancer }

Avui és el Dia Mundial contra el Càncer de pit. Però sabem que la lluita, desafortunadament, està present dia a dia per a moltes dones. Però avui, volem tenir-ho en compte i recordar-ho: la detecció és essencial. Deixem la paraula de l'Esther al nostre blog, va venir a fer una sessió a l'estudi per "recuperar" la seva imatge com a dona, posada a prova per la malaltia. Estic emocionada com a fotògrafa haver pogut acompanyar-la en aquesta etapa de la seva vida. Vaig conèixer a una dona que, malgrat tot, va decidir lluitar treien de dins d'ella una energia positiva tan forta. Tanmateix, amb coratge i perseverança, va buscar en el seu potencial personal la força necessària per liderar aquesta lluita. Estem de tot cor amb tu Esther, així com amb totes les dones afectades pel càncer de pit i les persones que les rodejen. Gràcies de nou per la teva confiança Esther. (Céline)

Aujourd'hui est la journée mondiale contre le cancer du sein. Mais nous savons bien que la lutte, pour malheureusement beaucoup trop de femmes, c'est tous les jours. Alors nous souhaitons le garder en tête et le rappeler : le dépistage est primordial. Nous laissons la parole dans notre blog à Esther, venue faire une séance au studio pour "reconquérir" son image de femme mise à l'épreuve par la maladie. Je suis touchée en tant que photographe d'avoir pu l'accompagner dans cette étape de sa vie. J'ai rencontré une femme qui a malgré tout, décidé de se battre en puisant au fond d'elle une énergie positive étonnante. Pas aprés pas, avec courage et persévérance, elle va chercher dans son potentiel personnel la force nécessaire pour mener cette lutte. Nous sommes de tout coeur avec toi ma belle Esther ainsi qu'avec toutes les femmes qui sont touchées par ce cancer ainsi que les personnes les accompagnant. Merci encore pour ta confiance Esther. (Céline)

Esther Feliu

41 anys

Mestra

"Tot va començar l’estiu de l’any passat. Acabava de fer els meus 40 anys i tocava per primera vegada fer una mamografia i així ho vaig fer. Resultats: tot perfecte, revisió en un any.

Jo soc una persona que des de fa molt temps tenia per costum cada vespre fer-me les autoexploracions als pits. I de cop i volta al setembre 2017, començo a notar una bola al pit dret me l’anava tocant cada dia i tenia la sensació que anava creixent. Però feia poc que m’havia fet la mamografia així que al principi no li vaig donar cap mena d’importància, pensant que podia ser un gangli o un quiste. Passat Nadal, vaig començar a comentar-ho a la meva família i companyes d’escola, començava a estar preocupada. Cap a mitjans del mes de febrer, tot i que diuen que el càncer no fa mal vaig començar a sentir unes punxades fortíssimes al pit. La bola era ja bastant grossa (3,3 cm), un dia vaig aixecar el braç despullada i tenia el meu fill al davant i mirant-me em va demanar:”mama que és aquest bony que et surt al costat del pit?”

Vaig corre davant del mirall i efectivament quan aixecava el braç un bony sortia al costat dret del pit. De seguida vaig trucar l’especialista en ginecologia que em portava.

Aquí comença realment el neguit però jo em mantenia molt positiva. El càncer és el mal del nostre segle, la causa número 1 de mortalitat però això els hi passa als altres no a mi!!!!!

El 9 de març de 2018, al voltant de les 13h jo estava esquiant amb un grup d’alumnes de 5 anyets. Em sona el telèfon de manera insistent, paro el grup d’alumnes i contesto. Era l’especialista en ginecologia. “Esther ja tenim els resultats de l’ecografia i la biopsia, tinc males notícies tens un tumor maligne”, tota mig paralitzada vaig demanar:” m’està dient que tinc un càncer?”. “Sí, ja he concertat una hora amb un especialista a Barcelona el més abans possible”. La meva resposta tota paralitzada i plorant va ser “ Ja el tornaré a trucar”. Els nens em m

iraven espantats, em demanaven que em passava i vaig treure la força de no sé on per trucar una companya que vingués ràpid a buscar els nens, li vaig explicar el que passava i que necessitava estar sola per pensar i veure que havia de fer. A partir d’aquí vaig trucar als meus familiars i amics més propers. La meva opció va ser anar a veure el meu metge de referència sortint de l’escola perquè m’expliques tranquil.lament el que m’acabaven de comunicar. Evidentment vaig posar en evidència la meva indignació envers el fet que se’m comuniqués una malaltia de tal gravetat per telèfon el que trobo tenir poc tacte i poca professionalitat.

A Partir d’aquí, ja entro en una roda de metges, proves, biopsies i te n’adones que l’únic que et queda és acceptar-ho intentant mentalitzar-te que és com una malaltia qualsevol amb un tractament més llarg en el temps i deixar-te portar de la manera més positiva possible. “Me l’han trobat a temps i me’n sortiré”. Evidentment les primeres coses que com a dona et venen al cap són el fet de perdre el cabell i que passarà amb els pits. La resposta és: tot al seu temps!!!

Primera visita al oncòleg, que per molt que ja sapiguis que és un càncer i el que això comporta, no deixa de ser que quan sents la paraula quimioteràpia et torna a pujar una plorera impressionant.

Ell t’explica tot amb precisió i li fas totes les preguntes i neguits que tens. Et tranquilitza ja que t’explica concretament quan pot començar la caiguda de cabell i quines seran les possibilitats d’intervenció quirúrgica segons l’evolució del tumor amb la quimioteràpia. Comencem la quimio, un cop per setmana a mesura que passen les setmanes cada dia de quimio estàs més cansada, se’t resseca la pell del cos, et vas debilitant i has de vigilar no tenir gaire contacte amb gent malalta perquè tens les defenses baixes i risc d’agafar-ho tot.

Els cabells hem van començar a caure de manera molt forta a partir de la sisena sessió. Va ser un dels primers moments molt durs que travesses durant aquesta malaltia. De seguida em vaig dirigir cap a Barcelona anar a recollir la perruca que em vaig encomanar i que em van fer al meu gust i respectant el meu color i el meu pentinat. Cop fortíssim i molt dur: quan et rapen tot el cap per poder posar-te la perruca. Anys i anys sense tallar-me el cabell per tenir una llarga melena rissada fins al cul per en 6 setmanes i a causa d’una terrible malaltia quedar-te sense un cabell. No és suficientment dura aquesta malaltia sinó que a més et va donar cops forts durant l’any que dura el seu tractament. Cops que cada vegada que passen van afectant més a la teva feminitat i autoestima. Aquí és quan la imatge de tu mateixa comença a deteriorar-se. Però jo no vaig voler cedir per això vaig decidir fer les fotos, magnífiques fotos amb la Celine. Vaig poder comprovar i us puc demostrar que tot i passar per aquesta malaltia es pot ser guapa i mostrar-se femenina i com un raig de sol

Més dur encara quan perds els pèls de les celles i pestanyes però amb una mica de maquillatge tot solventat. Aquests darrers tornen a crèixer molt ràpid.

El pitjor durant tot el llarg de la malaltia la poca informació i empatia per part de la CASS.

Em van posar pegues per la perruca, element imprescindible per la nostra imatge i dignitat sobretot depenén de la nostra feina. Vaig haver d’assumir el 95% del seu cost, segons ells perquè no vaig anar a demanar amb qui tenien conveni ( creieu que en aquest moment tenia la força de pensar en això i que havia de ser jo qui em mogués a demanar informació???).

Després quan comença a tocar la fase de visites i proves a Barcelona has d’estar constantment anant i venint de la CASS per primer que t’autoritzin les proves o visites i després recollint els volants per portar als metges. És un constant anar i venir a la CASS penso que haurien de fer una reflexió i en aquest casos assignar-nos una persona no vàries una en concret que pugués gestionar-nos-tot ja que sinó d’aquí venen de tant en tant les errades i et retrobes com una ruca davant dels metges a Barcelona.

Jo finalment he d’agraïr una persona en concret a la CASS que de manera voluntària i desinteressada m’ho està gestionant tot cada vegada que hi vaig. Espero que et sentis identificada quan parlo de tu perquè et dono sincerament les gràcies del fons del cor.

Per acabar ja he acabat les 6 setmanes de descans i m’enfronto ja la setmana que ve a l’operació i a tot el que ella comportarà.

Dones us animo de forma molt forta a fer les proves de depistatge i les autoexploracions. Molt important que us autoexploreu a diàri".